Suïcidi en massa

Estava assegut davant del seu ordinador portàtil, observant un correu electrònic que li havia arribat en aquell precís instant en què intentava escriure unes paraules en un document de text, paraules poètiques potser, algun pensament que va sorgir en aquests moments i que intentava plasmar des del seu teclat, intentant donar-li forma. Quan de sobte li va arribar un correu electrònic, i en llegir-lo, va deixar tot el que estava fent, es va dirigir cap a la finestra i es va llançar al buit.

Clara entrava en aquell precís moment a l'edifici. Clara, era la seva companya de pis. Ella vivia amb ell, tant per l'amistat que els unia com per fer el pagament del lloguer del pis més suportable, pagant-ho a mitges. En arribar, va poder observar un gran tumult de gent davant de la porta d'entrada de l'edifici, però no va voler ficar ni esbrinar què havia passat, ja que no era persona d'interferir en assumptes aliens a ella, no era una xafardera com la gran majoria de veïns de barri. En cap moment li va envair aquesta curiositat tan humana i va entrar per la porta que sempre estava oberta. Va pujar agafant el vell i petit ascensor que semblava existir des de feia segles, per a pujar fins al tercer pis on vivia amb el Toni. Després d'aguantar per uns interminables segons l'insuportable grinyolar del vell ascensor, Clara va arribar al seu destí, un llarg i brut passadís que el portaria fins a la porta de l'estança. En entrar, en tractar-se d'un pis infinitament petit, no va trigar molt a comprovar que a l'ordinador portàtil del seu amic hi havia un correu electrònic obert, el qual no va llegir, evidentment per respecte a la intimitat del seu company.

Al cap de quinze minuts va començar a sonar el telèfon. Clara, estranyada i una mica confusa, ja que mai solia trucar ningú a aquell número de telèfon, de fet, dies enrere estaven pensant anul·lar la línia de telèfon a causa del nul servei que aquest feia a l'habitacle, el va agafar per veure de qui podria tractar-se. En col·locar la seva oïda en el receptor de telèfon, Clara va començar a empal·lidir, era com si estigués escoltant alguna veu procedent del mateix infern, llavors Clara va deixar caure el telèfon a terra i es va dirigir a la finestra per llançar-se també al buit, com el seu company de pis Toni.

Mentre el cos de Clara queia, un policia que ja hi havia al carrer, al costat del cos, ja sense vida, de Toni, va pujar precipitadament fins al tercer pis per veure que diantres estava passant en aquell pis. El policia en arribar a la porta d'entrada del pis de Toni i Clara, tira la porta a terra donant-li un mortífer cop de peu i endinsant-se al domicili com ànima que porta el diable. Amb pistola en mà i una mica acollonit, va inspeccionar racó per racó, fins a trobar una nota estranya sobre una petita taula que hi havia al centre de la petita sala de l'apartament. Es tractava d'una nota que semblava estar tacada de sang. El policia va agafar el traç de paper amb sumaríssim cuidat i va llegir el que hi havia escrit, llavors com si el seu cos hagués estat posseït i amb la nota encara a la mà, es va llançar per la finestra.

L'aglomeració de gent que havia ocupat gairebé tot el carrer, va quedar atònita en veure caure un altre cos des de la mateixa finestra, va ser un moment realment angoixant per a tota la gent que hi havia i que no entenia que bogeria podia estar passant en aquell edifici. La nota va volar com una ploma bufada pel vent en el precís instant en què el policia queia a plom sobre l'asfalt de l'estret carreró, no sé en quin precís punt del barri va anar a parar aquella nota, però el que sí que és cert i desconcertant, és que en els dies posteriors a aquell terrible succés, es van produir una multitud de suïcidis, un darrere l'altre, com si es tractés d'un terrible virus, fins i tot, les autoritats van arribar a posar en quarantena a tota la ciutat, però els suïcidis van seguir passant fins a sobrepassar els límits marcats per la quarantena, sense deixar d'expandir-se més enllà de la ciutat, per tot el país i arreu del món.

Han passat mesos des que tot allò va començar, la població mundial s'ha reduït dràsticament i els pocs que encara queden viuen en una anarquia total, sense normes, sense lleis i sense ningú que pugui posar una mica d'ordre en tot aquest caos. Ja ningú agafa cap telèfon o carta de la bústia i tothom ha rebutjat el seu telèfon mòbil i el seu ordinador, però jo, encara conservo una carta que va arribar a la meva bústia amb una nota al seu interior, i avui, passi el que passi, he decidit llegir-la, perquè prefereixo saber què és el que posa en aquesta nota a seguir vivint tota aquesta bogeria sense sentit.

Em preparo un bon cafè i encenc un bon cigar havà que vaig guardar al calaix de la meva còmoda fa ja molt de temps enrere, just quan vaig deixar de fumar. Crec que avui, és un bon dia per fumar-me'l, prenent un bon cafè curt i cremós, abans de llegir aquesta maleïda nota. És obvi que el que posi en aquesta nota, em convencerà que no val la pena passar un segon més en aquest món, suposo ... El cas és, que desitjo llegir-la com més aviat millor.

Sense més vacil·lació, obro el sobre i trec la nota. I llavors, puc llegir:

الحل ليس هنا. اقرأ الكتاب التالي.