Per què escric?

Per què escric?

Una esperança estúpida entreté el meu pensament. Quines ganes tinc de no pensar, però inevitablement, penso. Doncs al meu cap ressonen els crits de la responsabilitat.

Un pallasso es treu el maquillatge i observa el somriure d'un nen des de la pista, vibra el silenci a l'espera de la mort d'un acte profund, la imaginació està a punt de desaparèixer sota la carpa. I a l'altre costat del món, un arquer busca una fletxa, disposat a travessar els cels del món amb un poema. La memòria d'un record gairebé extingit en el temps, un record tret d'una història nostàlgica i trista, però tan important com per escriure-ho en un tros de tovalló o en un vell quadern dels que adornen l'escriptori de la meva habitació.

No busco un poema entre els records de l'oblit, ni enaltir la prosa amb experiències tenyides de negre, ni vull convertir les velles vivències en meravellosos paràgrafs de son. Odio la simplicitat, però estimo un inalterable moment de silenci buit d'ornamentació i ple de teranyines.

Recordo múltiples viatges, una ampolla de vi en una nit de desitjos prohibits, un taxi perdut a la ciutat desconeguda a mitjanit, la salutació d'un desconegut que il·lumina la ruta que em porta a un matí perdut en el no-res.

Recordo una curta vida anònima dins de l'anonimat, amagat de les llums de la ciutat, compartint amb estranys la meva desconeguda vida. Sempre buscant ratolins que vomiten poemes i gats que llegeixin novel·les en les matinades, acompanyats per la música de Jazz que sorgeix de la boira dels carrerons.

Sóc anònim, però no m'oculto, perquè sóc protagonista de les històries que escric i que llegeixen altres que jo no trio. Perquè els meus pensaments no quedaran perduts, encara que viatgin per l'espai i sense cap sentit, i xocaran les paraules, unes contra altres, fins a formar la veritat a la qual jo estic unit, perquè em recordin, m'oblidin o em critiquin.

Però la història quedarà gravada, ja que a ella tots pertanyem, perquè la història ho és tot, però jo no sóc res. Per tant, no hi haurà perdó per als que no escriguin res en els papirs, perquè no aportaran res a l'anonimat de la història i tot quedarà en l'oblit. I és que no hi haurà res més, potser només la por per perdre la història, per despertar i no poder veure el passat per poder construir un futur.