Carta sense remitent

Era un vespre de ple hivern i feia un fred capaç de congelar fins als pensaments, però jo havia de sortir a comprar alguna cosa tan insignificant, però al seu torn tan important, com una barra de pa. En girar per al primer dels carrers de tants que m'esperaven fins a arribar a la fleca, vaig observar a un grup de persones aglutinades al voltant d'un esdeveniment o accident que s'havia produït al mig del carrer. En aproximar-me una mica més, vaig poder apreciar que havien atropellat un home, un pobre home que creuava a correcuita pel carrer mostrant una carta a mà alçada i cridant a algú, segons deia la gent que hi estava aglutinada davant del desagradable succés. Em vaig acostar una mica més obrint-me pas entre la curiosa multitud per a observar el possible cadàver i em vaig quedar bastant sorprès, ja que es tractava de Josep, un veí meu.

Aquesta mateixa tarda, poc després de dinar, recordo que em vaig trobar amb Josep, el qual amablement, com ell solia ser-ho, em va convidar a un cafè. Vam decidir entrar a un vell bar que hi havia just al costat de casa, un garito petit i llòbrec apuntalat de velles parets ennegrides, tan estret, que en ell no podia instal·lar-se cap mena de taula, per molt propera que estigués de la barra. He de reconèixer, que tot i ser un bar extremadament brut i malgirbat, també era acollidor, potser per la seva amable olor de fregits i fusta vella.

Josep m'explicava molt nerviós i angoixat un somni que havia tingut la nit anterior, un estrany somni on ell perdia la vida intentant donar-me una carta. En aquest mateix moment, amb la mà molt tremolosa, treu una carta de la seva butxaca i la col·loca a sobre de la taula i molt aproximada a la meva persona. Balbucejant amb una veu molt tènue, m'explicava com aquell mateix matí l'havia trobat dipositada a la seva bústia, dirigida a mi i sense remitent. Davant d'aquell remolí d'històries sense sentit, vaig deixar d'escoltar les seves paraules i amb la tassa encara plena de cafè, em vaig aixecar i sense dir res, vaig marxar del bar.

I ara, ja caiguda la nit, aquí estic, un altre cop cara a cara amb Josep, però ell jeia mort, i jo observava el seu cos xop de sang i sense vida sobre els vells llambordes del carrer. De sobte, un esgarrifós fred em va recórrer tot el cos, vaig intentar buscar per terra aquella carta de la qual em va parlar Josep al bar, però no aconseguia trobar-la. Desanimat i enfurismat vaig fugir espaordit cap a casa, i en arribar a l'entrada, vaig veure com hi havia una carta que sobresortia de l'estreta ranura de la meva bústia. Quan vaig extreure la carta i la vaig tenir davant meu, la incertesa i el terror es van apoderar de mi, es tractava d'una carta sense remitent i a nom de Josep, el meu veí.